Santa María de Rocacorba, des de Canet d’Adri.

Una mateixa sortida caminant, pot resultar ben diferent depenent de les condicions meteorològiques. Les d’avui han estat fabuloses per caminar. Un lleuger vent de nord que mantenia net l’ambient, acompanyat d’una temperatura fresca que anava pujant amb el pas de les hores, una visibilitat de molts quilòmetres on els relleus muntanyosos es dibuixaven clarament. El terreny, com que la humitat era baixa, restava sec i li treia perillositat. No hi havia fang, les rieres travessades baixaven calmades i els guals transmetien seguretat al pas. Els camps de cereals, verds com ells sols, només volen créixer i créixer i els de colza ja van perdent la flor groga, que ha inundat els camps els últims dies. Conduint per arribar a Canet d’Adri ja s’intuïa la bona jornada i un cop començada responia a les expectatives. Al finalitzar, l’auguri s’ha complet.

Com sempre que puc, he visitat la fleca i he endrapat un triangle, aquest cop de xocolata i per començar a caminar, he passat per les gorgues de la font de la Torre, una mini excursió que no es pot perdre cap visitant de Canet. Després ja he enfilat per darrera el cementiri i l’església de sant Vicenç. He fet la volta al volcà del Puig trepitjant pedra negra i remuntant part del torrent d’en Pijoan he començat a enfilar-me a la muntanya de Rocacorba fins arribar a la carena de penya-segats tant visuals en l’entorn. Des de sota i un cop caminant per dalt, havia de vigilar l’eufòria creada per l’entorn meravellós que anava traspassant. Les vistes cap a tota la vall de Girona ciutat s’allargaven netament a totes les Gavarres i la plana empordanesa amb el Montgrí i les Medes retallant el mar. Cap al sud, veia neu als pics del massís del Montseny i com més m’anava enfilant, apareixia la serralada pirinenca majestuosament hivernal, blanca fins molt avall i il·luminada pel sol primaveral. Quan el blau de l’estany de Banyoles ha aparegut a la meva visió cap al nord, darrera muntanyes frontereres de comarca ja ho tenia tot guanyat. El cansament era irrisori davant la bellesa paisatgística del dia d’avui. El punt més alt d’aquestes muntanyes és el Puigsou. No hi he arribat. La quantitat d’antenes necessària per l’estil de vida que tenim no m’ha motivat tant, com la visió del castell de Rocacorba i l’ermita de Santa Maria. Aquí he fet un breu descans on he menjat una barreta de cereals i fruit sec, ametlla crua, figues seques, dàtils i aranyons vermells deshidratats. He consumit mig litre del litre d’aigua que duia a la cantimplora i cap avall, en baixada directa per camí trencat, penosament llastimós, erosionat i axaragallat fins la riera de Rocacorba, al fondal creat entre les dues serres i que m’ha retornat a Canet. Altre cop la meravella. Un corriol serpentejant a l’alçada de la riera, sempre a la vista i sota el verd de fulles noves d’avellaners, faigs i pollancres. La traça del corriol, ben definida i còmoda, es combinava amb trams de camí vell de pedra, antiquíssim i amb troços absoluta i misteriosament ben conservats. Les botes s’hi arrapaven bé tot i el desgast de centenars d’anys de pas de persones i animals. Quan he trobat la pista i m’he creuat amb un cotxe, Canet ja era a tocar.

L’1 de maig, a la Bisbal s’hi fa la fira mercat al carrer. Em vaig firar comprant una gorra amb visera Millet. Té un complement per tapar el clatell i orelles del càstig solar. Amb teixit coolmax i promocionada com a gorra de llarga distància, m’ofereixen bona transpiració, assecament ràpid i resistència a l’abrasió a més de protecció solar. Avui l’he estrenada, benvinguda a les meves sortides. La fresca de primera hora m’ha obligat a portar jersei mcKinley (dry plus) sobre de la samarreta de poliester Nike, que m’he tret quan la pujada era seriosa. Els pantalons Ternua han respost a la jornada tot i la seva poca capacitat d’aguantar esgarrinxades de romaguera o arítjol. Els mitjons Lorpen primaverals han protegit els meus peus juntament amb les botes Millet que avui he dut tota la jornada de sis hores i mitja, donant seguretat al pas tant en pujada com en baixada en pedra solta. La motxilla Ferrino, m’ha ajudat a dur les meves altres coses, tant les necessàries com les innecessàries.

La font de la Torre
Ermita de sant Vicenç
El Mediterrani, allà baix
Els cingles de Rocacorba
Cabres domèstiques ensalvatgides als cingles
Banyoles i el seu estany
Santa María de Rocacorba

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: