El Montgrí

Entre la Bisbal i Ullastret hi ha una petita carena de tres turons que son les últimes onades de les Gavarres pel nord. Al peu d’aquests turons fins la Jonquera és practicament terreny pla, la plana emporitana, on en cada petita elevació del terreny hi trobem un poble. Terreny domesticat per la humanitat i on la natura ha quedat sotmesa a base de recs artificials i que ni el riu Daró ni el Ter han tingut mai prou força per guanyar als enginyers humans. Rescloses, molins, bombes, canvis de traçat, assecat de llacunes han permès el control de l’aigua i el control de les collites. I al mig, el Montgrí, massís aprofitat tota la història humana però abandonat durant la segona meitat del segle XX. Al XXI, la protecció burocràtica per la natura ha fet que es tornes a moure dins seu algú que no fossin les salvatgines i els senglars. I al punt més alt, el seu castell, el llombrígol de l’Empordà, l’anell del bisbe o el mugró de la dona encinta. Per aquí he passat tot fent una volta.

Estepa blanca florida, a l’entorn del castell

Un dia plujós on han caigut diverses tongades d’aigua sense que cap d’elles arribés a violenta tot i l’amenaça de trons i núvols negres, que corrien empesos pel vent del sud. Per sortir de la Bisbal he pujat per Castell d’Empordà, un hotel amb cases de segona residència al voltant i algun que altre veí bisbalenc. He passat per una ermita, sant Martí de Llaneres, del segle XII. Com que es troba enganxada a una casa d’estiueig i una granja de bestiar, passa molt desapercebuda. D’una ermita, molta gent n’espera la solitud de l’edifici i aquest no és el cas. Per arribar a Ullastret he travessat entremig de dos turons, els últims amb tendències gavarrenques, i un cop passat el poble, m’he acostat al poblat ibèric d’Ullastret. Sota la pluja i al costat de la riera de Salzer he pogut contemplar després el pont romà de la Roqueta i la seva font. Per la passera de Llabià he travessat el Daró i apa, fins al Ter, que també he travessat pel seu pont restaurat el 1940 per esclaus del franquisme. Només em quedava enfilar el passeig de Catalunya de Torroella i començar a trescar per l’oest del castell. La tornada l’he feta per l’est del castell i tornant gairebé pel mateix recorregut excepte un tram deliciós: el camí vell entre Serra de Daró i Ullastret que és un camí modelat pel pas de ramats i cabres. Això fa que l’amplada és sobredimensionada, els marges son nets de vegetació espessa, les alzines i oliveres, moltes d’elles amb diàmetres centenaris, queden retallades per sota, a l’alçada d’un cap estirat d’ovella. La modulació dels camps treballats queda barrejada amb camps erms, rocallosos, plens avui de farigola florida. Com que es va enfonsat, els sons llunyans queden esmorteïts i la joia de caminar per aquests paratges son difícils de fer entendre a la gent que necessita acció contínua. Arribar a Ullastret altre cop i veure la seva muralla et fa pensar amb la por que deuria tenir aquella gent, de les emboscades que podien venir tant del nord, com del sud. Ara, la gent d’Ullastret no té por de ningú i poden anar tant a la Bisbal com a Torroella sense cap mena de temor. Després he pujat al puig de Ponç on no he entés com aquí, mai en la història, s’hi ha plantat a viure ningú. Veure Castell d’Empordà, passar-lo i trobar a l’horitzó les immenses Gavarres m’ha suposat una estona més caminant. Quan davant meu veia el campanar bisbalenc però sobretot l’edifici Torre Bisbal, un altre dels fars emporitans, la jornada senderista arribava a la seva fi. Vuit hores i mitja de passeig ben calçat amb unes botes Crispi, mitjons amb coolmax, els pantalons Ternua, ara molls, ara secs i la samarreta de poliester obligada. A sobre, a mena de capelina, he dut durant moltes hores una jaqueta impermeable Marmot que ha fet la seva feina com ha pogut i la motxilla Ferrino. De barret, avui en duia el Columbia, tipus Borsalino, reixat de cotó.

Sant Martí de Llanera, del segle XII
El pont de Gualta
Torroella des del castell
El desguàs del Daró cap al Ter. El Montgrí al fons.
El Ter
El coll de la Creu, pujant al castell
El Daró
La petja dels carros al pont de Gualta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: