La cabra penjada i el penúltim llop a les Gavarres

A Mont-ras, aquesta setmana passada han atropellat un llop. Interessat pel tema, consulto el llibre d’Albert Manent “El llop a Catalunya” on puc llegir el que sembla que va ser la última cita del llop a les Gavarres. A Cassà de la Selva i Llagostera van penjar una cabra morta i plena de verí. Així va caure l’últim llop l’any 1885. La cabra penjada ha donat nom a un turó entre límits de Cassà i Llagostera i així vaig decidir la sortida d’avui. De la Bisbal cap a la Cabra Penjada.

A les vuit en punt, amb un dia assolellat i amb previsió de total calma meteorològica surto cap al sud, cap a les Gavarres altre cop, cap al gran massís que agermana dues comarques, el Gironès i el Baix Empordà. Direcció cap a sant Pol pel mig de bosc i abans d’arribar-hi ja decanto cap al veïnat de les Rabioses, a Cruïlles. Agafo el PR passat can Molines tot xiulant als cavalls que hi tenen i cap a l’històric pont de les Dobles, que ha aguantat el pas de carros i ara el de bicis i motos. Només creuar la riera de mas Mates agafo el corriol que s’enfila al coll de Bregó, deixant enrere el PR.

Del coll de Bregó avanço cap a can Mercader sabent que abans d’arribar-hi deixaré la pista i pujaré cap a la roquera amb el mateix nom. Just abans de l’encreuament em trobo un bisbalenc recollint llenya deixada pels talladors un o dos anys enrera. Tot i no coneixe’ns gaire, xerrem ben bé un quart o vint minuts del present de les Gavarres i de l’actualitat política. Durant aquesta estona i no gaire lluny de nosaltres un gos senglaner comença a udolar tot sentint-li el picarol que du penjant al coll. Un moment després un tret, només un, ens certifica la mort d’un senglar. Quan acabem de xerrar i ens diem adéu-siau trobo a la pujada a la roquera d’en Mercader una parada del senglar. El caçador, còmodament assegut a una cadira de tres peus i recolzat al jeep em saluda i em diu que ell és l’últim de les parades. Perfecte pel meu camí, que em porta tota l’estona en pujada cap a la directíssima o el tobogan, noms de la pista que puja cap al puig d’Arques. L’aprofito un moment i trenco per camins de can Darna tot veient els camps recuperats de la boscúria fa un parell d’anys. Sembrats per primer any, els senglars els tenen ben castigats. Arribo sota el puig d’Arques i agafo la pista asfaltada que du a Romanyà de la Selva i que jo deixaré a can Llach. A la baixada trobo un senglar mort, atropellat del dia abans. El cadàver amb algunes mosques, es troba esbudellat per alguna guilla o alguna salvatgina carronyaire. Penso en el llop atropellat. A les Gavarres hagués tingut menjar de sobres.

De baixada, la vista se m’en va cap al Montseny, amb els seus punts més alts encara nevats. Entre mig, els davallants de les Gavarres per la riera Verneda i les planes gironines i selvatanes. Agafo el camí de la riera fins als camps de can Bota i poca estona més tard, arribo al meu objectiu d’avui, la cruïlla de la Cabra Penjada, on hi dino l’entrepà, una barra de cereals i prenc uns merescuts glops d’aigua. He trigat cinc hores justes i ara per retornar a la Bisbal, seguiré la ruta de la Isabel Vilà. Una heroïna del segle XIX que va tenir força protagonisme a Llagostera i la Bisbal, precisament en temps que a les Gavarres, encara hi havia llops. Des de fa uns anys, en homenatge seu es fa una caminada de Llagostera a la Bisbal amb força èxit. Al final he fet alguna variant pel que fa al recorregut diguéssim oficial però avui tant fa, clar.

De tornada, enlloc d’anar cap a can Llach enfilo el Roquetal, fantàstica casa restaurada de la zona que conserva a una cinquantena de metres el safareig i la font que abasta la casa. De la font hi faig una bona beguda i netejo el desguàs, de les fulles seques de l’alzina, cada dia més grossa que hi ha sobre la font. No puc evitar posar-hi un parell de fotos.

Un cop passat el Roquetal em queda creuar les alçades màximes gavarrenques. Ho faré primer pel coll del Matxo Mort, vorejant can Sitges, i agafant una pista de la gran finca de can Janoher. Ja em trobo a la vessant de la plana empordanesa. En trams on s’han aclarit les frondoses boscúries puc veure, gràcies al dia net i clar, els Pirineus nevats amb el Canigó com a protagonista, el coll del Pertús i el massís de l’Albera acabant al cap de Creus. Entre mig, la plana emporitana amb el Montgrí i les Medes al seu bell mig. Torno a pensar amb el llop atropellat. Me l’imagino a l’Albera mirant a l’horitzó cap al sud i ho veig clar. Des del nord, tot l’horitzó cap al sud son les muntanyes ondulades de les Gavarres. Segur que el llop hi deuria veure un bon lloc per arribar-hi. Torno a pensar que quina llàstima que l’atropellessin.

Ara ja no deixaré la riera del mas Mates fins que desemboca a la riera de Pastells. Aquest corriol, en moments preciós i altres desolador per alguna rebentada de boscos, em permet passar per les ruïnes del forn de vidre de can Mercader i després per les ruïnes del molí de can Coia. Tot d’infraestructures forestals que deurien funcionar mentre els llops udolaven a la nit. Sento un astor cridant i tinc la sort que la parella fuig de mi pel tunel del corriol. El mascle du una presa a les urpes, un tudó m’ha semblat i un moment més tard, em tornen a saltar davant meu. Em considero afortunat en aquests moments d’observació faunística. Una estona després sento crits de pares i nens jugant. M’acosto al mas Molines i arribo als peus gavarrencs on tots els masos son vius. D’aquí a la Bisbal, ja només és un passeig per acabar una jornada on he vist els cirerers amb el borrons a punt d’esclatar en flor, sargantanes fugint del meu pas, una salamandra atropellada com el senglar, tot tipus d’ocells forestals que ja veuen a venir la primavera i les obres a can Valls, un mas de les Rabioses que estant restaurant a tota màquina.

Un passeig de gairebé deu hores on no m’he tret la jaqueta Millet de polartec que tinc de fa uns deu anys. Les botes, les Bestard Pirenaica FF no m’han fallat en cap moment així com els mitjons Lorpen de primavera o tardor. La samarreta, jersei fi i pantalons Quechua, amb molts quilòmetres fets amb mi, aguanten els anys això sí, cada cop tot més descolorit. A la motxilla Ferrino hi duia dues ampolles petites d’aigua, un ganivet Morakniv, el moneder i les claus. El mòbil Huawei, a la butxaca per fer fotos, consultar cartografia i contestar alguns missatges ha arribat a casa amb un 40% de bateria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: