De los Canarios a los Llanos de Aridane. Seguint el GR-130.

Abans que sonés el despertador un gall ronc ja avisava que el dia es posava en marxa. El sol no acabava de veure’s i la grisor ambiental era la d’un matí sense vent ni pluja però ben tapat. Abans de les vuit feia un cafè al bar La Parada i les persones que entraven comentaven totes, la fresca que feia. Havent esmorzat un petit entrepà de fuet, fruit sec divers, un iogurt i un platan començava a caminar amb calça curta tot i la fresca. Sense concessió, però fàcilment, la pista sorrenca i negra pujava en altitud. He pogut dir a reveure la mola grisa que es veia a l’horitzó est, l’illa del Teide i he començat a passar per la banda oest de l’illa de la Palma. Evolucionant pel camí reial de la costa, el GR-130, la meta d’avui era los Llanos. Anava vorejant feixes de vinyes, moltes d’elles abandonades i plenes d’herbes en flors de tots colors. Volades de desenes de canaris avançaven amb mi revolant i cantant. Un pinsà de la Palma picotejava ara a terra ara a una branca, mirant-me sense por i retant a tothom que passés pel seu territori. Sargantanes de la mida d’una neula, amb el pap blau elèctric, el lagarto tizón, s’esmunyien al meu pas amb molta rapidesa. N’he vist algunes, he sentit la fressa de les seves fugides de desenes d’elles. La pista arribava als 900m. d’altitud i l’aigua de l’oceà i la costa que es podia veure, semblaven ben a la vora. El sol feia ullades que cremaven i es tornava a amagar. Sempre en un entorn de pi canari fins que la pista, ara en baixada, perdia altitud i he acabat travessant la carretera. Per sota d’ella, s’anava pujant i baixant en continu, tot i que la tendència principal era baixada. El camí pujava i baixava travessant rieres de lava seca i rieres seques d’aigua. Tot l’entorn ennegrit i solitari amb zones concretes plenes de drago, planta ben bonica i on només he coincidit amb un senyor que es mirava plantes i un corredor de muntanya. Amb tots dos ens hem saludat i somrigut.

La jornada de caminada ha tingut dues parts clarament diferenciades. A la meitat, més o menys, he saltat a un veïnat de nom Jedey. Fins a los Llanos, a partir d’aquest punt la caminada ha estat en un entorn humanitzat. Fins a Jedey, l’entorn era natural i sense cap infraestructura excepte la carretera que es creuava. Des de Jedey fins los Llanos es passa per diferents veïnats tots units per terrasses, feixes, casetes d’horta, petites vinyes, tot curosament fet amb pedra seca volcànica fent molt atractiva la caminada. De lluny, ja es visualitzaven grans extensions del que semblaven hivernacles. Un cop passava pel costat he pogut veure que eren plantacions de palmeres de plàtans amb proteccions laterals i superiors. Cultiu a l’engròs de platans, barrejat amb petites finques i parcel·les dedicades al mateix cultiu. Sense transicions fortes de paisatge ja m’he trobat dins la trama urbana de los Llanos, ciutat gran i amb un centre atractiu arquitectònicament gràcies a les casetes de colorins d’antics i nous grans propietaris de finques. Al centre de la ciutat, on m’hi quedaré, hi ha uns quants llorers d’Indies gegantins i ben podats on les merles no paren d’entrar i sortir. Les mateixes merles que demà al matí em faran aixecar amb les seves refilades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: