De Candasnos a Bujaraloz pel camí català de sant Jaume.

A Candasnos la fleca ja és oberta a dos quarts de vuit. S’hi pot comprar pa de veritat pastat i fornejat poques hores abans. Mentre esmorzo en una plaça petita comença el moviment de la gent on la fleca, és el punt neuràlgic del poble en aquesta hora. Una enganxina de publicitat al vidre del forn diu que els donuts són cuits cada dia al matí. No en fa d’anys d’això.

L’entrepà de tonyina, un plàtan i un parell de dàtils seran la benzina del matí on el camí em durà a Bujaraloz passant per Peñalba. D’Osca a Saragossa. Del Baix Cinca als Monegres. La senda sembla planera i no ho és tot i que els desnivells són molt llargs en longitud. Als plans hi ha cultiu de regadiu o erms pobres en vegetació. Els turons, tímids, són impracticables per l’agricultura i la silvicultura. Deixats de la mà de l’intempèrie són aprofitats pels conills. Se’n veuen molts pertot i guilles i caçadors ho deuen tenir fàcil. Durant un tram el camí s’acosta a la N-II i un rètol informa que aquest pas és via pecuària, per tant es tracta d’un camí venerable i respectat.

Abans de Peñalba i potser durant un quilòmetre, alguna disputa legal amb un propietari obliga a caminadors a passar per un pas abandonat al costat del marge de la nacional. El marge deu tenir entre sis i vuit metres d’alçada i el pas, s’ha convertit en una escorrentia d’aigües fent que tot sigui fangós i que el canyís i altres vegetals creixin desmesuradament i sense control humà. La poca freqüència de caminadors fa que el pas no estigui fressat resultant un tram incòmode. Però en menys de mitja hora s’hi passa i Peñalba ja queda a la vora. Amb botigues, bars i el campanari de l’església manant el descans hi ès obligat.

L’estiu és ben viu i l’escalfor va guanyant temperatura. L’absència d’ombres fins a Bujaraloz la trenca un om solitari on el glop d’aigua em crida. Passa un tractor que amable, ralenteix la seva velocitat per passar pel meu costat i que el núvol de pols no se’m mengi. La salutació amb la mà aixecada fa que ens mostrem els palmells i un somriure.

La visió d’ocells és distreta. Una parella d’àguiles marcenques buscant una presa, un voltor solitari planejant, milans reials fent vols acrobàtics i xoriguers cridant-se entre ells. Just a tocar de Bujaraloz, uns petits aiguamolls serveixen de rebost a un grup de cigonyes i ben segur, a tots els ocells dels voltants.

A l’interior del poble hi arribo a quarts de tres. Un poble buit i amb la ressaca de la festa major conclosa la nit abans que contrasta amb l’interior de l’hostal on faré nit, ple d’avis fent el carajillo i treballadors dinant. L’aire condicionat que hi ha, gela la suor de gairebé sis hores de marxa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: