Del refugi de la Punta de Roques a Villa de Mazo. Completant la volta i revolta a l’illa de la Palma.

El refugi de la punta de Roques, situat a més de 2000m d’alçada, ofereix unes vistes espectaculars cap al sud de l’illa. La cresta de muntanyes que separen l’est de l’oest manté una línia divisòria fins a arribar a los Canarios. És per on discorre el GR-131. Al refugi, si tens el mar de núvols per sota la teva cota és espectacular com vaig comprovar ahir. Aquest matí, la meitat est era ennuvolada. L’oest, neta de nuvolositat. I així ha anat la caminada, crestejant altre cop amb tendència contínua a baixar de cota, passant pel límit del parc nacional de Taburiente i creuant el parc natural de Cumbre Vieja. Quan s’arriba a la boira és tant alt el percentatge d’humitat que quan es camina per la banda est de la cresta, els pins aguanten la humitat, s’ajunten en gotes i cauen com pluja. La boira pixanera contínua fa que el terra sigui fangós, les pedres relliscoses i la molsa creixent pertot, sobre pedres i rocs i pujant pels troncs ben amunt. Els trams de l’est són gloriosos. Els trams de l’oest, protegits per la cresta fa que la boira passi per damunt i el sotabosc és radicalment diferent al de l’est, seca i sense molsa. La caminada passa per continus canvis de sensacions no només visuals sinó també físiques. El sol, el fred, el vent, la humitat és canviant en continu. Hores després es creua el camí reial dels Ports i decididament, el sender arriba al refugi del Pilar. Un altiplà forestal a 1500m d’alçada que és un dels punts claus dels camins de l’illa. A més del refugi hi ha una zona d’acampada amb serveis, barbacoes, zones de pícnic, un gran aparcament i una zona de jocs infantils de cordes i ponts entre arbres. En aquest punt, abandono el 131 i encaro el PR-16 per una còmoda pista que s’enfila una estona i on es pot comprovar les destrosses forestals que es van fer al passat. Muntanyes que havíen estat boscos, desforestats i en aquest moment en completa erosió i decadència. Per poca estona, perquè quan comença a baixar cap a l’est, cap a Mazo, els boscos de bruc tornen a imposar-se, amb peus de diàmetres espectaculars davant les meves referències gavarrenques. A Mazo, hi arribo després de sis hores i tres quarts d’haver sortit del refugi. Un plat de porc guisat amb patates fregides m’esperava.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: