Maçanet de Cabrenys. Entre la Catalunya del nord i la Catalunya del sud

Carenejant entre el coll de la dona morta i el cim del Moixer es contempla a banda i banda l’Empordà i el Vallespir i amb permís especial, la Garrotxa i el Rosselló. Amb aquesta alçada ja se’n veuen més de comarques però la jornada d’avui, plujosa amb núvols baixos i boires diverses feien que la visibilitat quedés força diluïda. El Canigó sempre majestuós, avui quedava tímid tot i la neu que m’ensenyava. La sortida circular l’he iniciada a Maçanet de Cabrenys sortint pel noroest. Ha estat una mica complicat per la multitud de possibilitats de corriols, camins i pistes fins que he passat les ruïnes del mas Balló on he agafat la pista que du a una pedrera abandonada, la pedrera de la Solana d’en Vinyes. Aquí he vist el primer ramat de muflons del dia. Eren mitja dotzena que han desaparegut del meu camp de visió en pocs segons.

El Bassegoda, a l’horitzó sudoest.
La barraca de la pedrera que podria haver estat un aixopluc, però no.

De la pedrera al coll de la dona morta era un moment més. En aquest coll he trobat la visió del nord, pirinenca a l’oest, planera a l’est. Un cop he començat a carenejar la pluja suau m’arribava gairebé horitzontal empesa pel vent del nord. Les gotes eren petites, el vent, sense força. La temperatura que era d’uns deu graus no ajudava que la sensació de gelor anés augmentant. A terra, s’anaven trobant petites congestes de gel que no s’havien fos. Un cabrit de mufló no ha resistit la passada nit. El cos sense vida, en rigor mortis i sense cap tipus de queixalada jeia al mig del corriol i en uns prats he espantat el ramat al qual deuria pertànyer. Una cinquantena de muflons, que descansaven, han fugit en estampida en tres grups i en diferents direccions i el temps de treure la càmera ja eren amagats al bosc. És evident, que dels humans no en volen saber res i és que no deuen voler distingir un caminador d’un caçador. Els hi va la vida.

El dolmen de la Dona Morta, separant Catalunya del nord de la del sud.
Cria morta

La combinació de prats, petites tarteres i fagedes m’han fet passar pel roc de Frausa i finalment a el Moixer, el cim de 1444m que és el punt més alt de l’Alt Empordà. Una fita, com el dolmen de la Dona Morta, que serveix per separar finques, municipis, comarques i estats estava acompanyat d’unes quantes antenes de telecomunicacions. Després de fer un mossec, he encarrilat la baixada per la pista emportlanada de les antenes, poca estona, perquè he agafat el camí de Germanor, també GR, que m’ha dut sense deixar-lo altre cop cap a Maçanet. La baixada, gloriosa, amb força fresca i xim-xim ha transcorregut passant per fonts generoses, rieres plenes i sorolloses, l’ermita de la mare de Déu de les Salines, amb el seu refugi obert, pinedes de pi roig i fagedes amb fulla nova. Una mica més avall, el bosc s’ha transformat en alzinar i sureda i el camí serpentejava entre grans blocs de pedra arrodonida. Tota la baixada per camins forestals fins que en un prat amb un mas viu de feina i bestiar, Maçanet ja era a tocar. Una llàstima de tota aquesta baixada ha estat que molts trams estaven completament tocats pel pas de motos. També pel mig de bosc, zones de trial improvisades i passos de motos d’enduro fins i tot fora del camí. En alguns trams, la rebentada era tal, que costava d’avançar a peu. I es tracta d’un GR dins d’un espai protegit, les Salines, on més aviat el que sembla és un espai pel gaudi dels motoristes il·legals. Una llàstima.

La Catalunya nord des del Moixer
Ermita i refugi de la mare de Déu de les Salines.
La font de les Salines
Pas del GR-11

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: