Masos vius vs masos morts

Dins del massís de les Gavarres un es pot imaginar el tràfec humà que hi ha hagut amb una mica d’imaginació. De dòlmens fins a radars meteorològics, de coves fins a masos i de rescloses fins a piscines. De masos abandonats n’hi ha un munt, molts d’ells amb el teulat esfondrat. Quan a un mas li cau el teulat es mor i la terra se’l menja aprofitant les heures, les pluges, les ventades i la sostracció de peces de pedra clau. Quan dins del mas hi creix un arbre el mas ja és mort de fa temps. L’abril del 2018 dos masos que havien estat exemplars han vist caure parets principals. A can Mercader, la paret sud, al mas Mates, la nord. Tot i que la volta per les Gavarres d’avui no hi he passat, he pogut fotografiar restes d’altres masos que es van podrint veient com passen pel seu costat des de ciclistes a caçadors sense ni tan sols aturar-se. Masos que en els seus temps de vida deurien tenir famílies, bestiar, camps i horta. I clar, aigua. L’aigua tan difícil de trobar en aquest massís, domesticada per l’home en basses, rescloses o fonts.

La sortida des de la Bisbal ha estat en el seu dia de mercat, divendres. Vida i moviment a la ciutat que un cop deixada pel sud sembla un dia de cada dia. Avui, el ramat de la granja Fita ja no hi era i els gossos que hi quedaven no han bordat al meu pas. Sant Pol i el seu esquitx de cases al seu voltant, la casa de colònies del pou de Glaç i el GR-92 m’han dut a can Mirameu, mas mort i he seguit per corriol fins la Cavorca, un altre mas mort on no s’aprofiten ni els camps. Per pista, he arribat al coll de la Ganga i travessant la carretera asfaltada he transitat per la pista de sant Cebrià dels Alls. Per aquí he passat pel mas Alenyà, mort, pel seu pou eixut i el seu suro, fins que he arribat al creuament del camí que va de la Deixesa, viu, al mas Carbó, mort. He decantat pel torrent de la Rovira fins la Deixesa, he tornat a travessar la GI-660 pujant pel mas Marcó, viu, fins un altre cop, can Mirameu. Enlloc de baixar pel GR, he baixat per santa Llúcia trobant-me motoristes i abans d’arribar a san Pol he passat per can Rafelet, viu, on he parlat un moment amb la mestressa i els seus gossos. Només un moment. Un dels gossos, cridaner com ell sol, no ens ha deixat conversar.

La Cavorca
Terme de municipis al coll de la Ganga
El suro del mas Alenyà
El mas Alenyà
La Deixesa
El mas Marcó
Can Rafelet
El convent de sant Sebastià, arribant a la Bisbal

La caminada ha estat de set hores entre una cosa i l’altra. Com que bufava una mica de tramuntana l’ambient no era del tot xafogós tot i la calitja existent que no permetia veure ,quan la vista s’obria, si els Pirineus tenien encara molta neu. El Montgrí quedava gris i la plana empordanesa es diluïa com més al nord mirava. Tot i no veure gaire bèsties, he pogut contemplar una bona estona una àguila marcenca que voltava i feia l’aleta algun moment. Només amb aquesta visió ja queda compensat qualsevol esforç. A la motxilla Ferrino a part de la cantimplora i quatre estris inútils hi duia unes botes Bestard velles i és que avui, he estrenat unes Millet, unes High Route GTX comprades a BlackIsard a la Bisbal. Com que eren noves, a les tres hores me les he canviat, per estalviar-me les possibles roçadures de tota estrena. De mitjons, uns Lorpen de primavera, els pantalons Ternua de caminar i una samarreta de poliester d’una cursa. Al cap, la vella i gastada gorra Kalenji.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: