Puig d’Arques, el puig més alt del Baix Empordà

Al puig d’Arques hi trobem un radar meteorològic ben pràctic. Visible des de diferents comarques i també des del mar, és un punt de referència de fa pocs anys. Segons la perspectiva que es tingui de les Gavarres, es fa difícil distingir-ne els seus cims, puigs i turons degut a la gran homogeneïtat forestal d’aquest massís. La gran esfera del radar, construït el 2002 és un far que conjuntament amb el castell del Montgrí fan de referència geogràfica bàsica de l’Empordà. Del Baix, més exactament. La modernitat del radar queda compensada amb el prehistòric dòlmen que hi ha al seu peu i que ens deixa endevinar que les Gavarres sempre han estat aprofitades pels humans. I que així continuï. Aquest puig s’hi pot accedir com un vulgui, fins i tot i si es pot, amb helicòpter. Pels caminants mandrosos, amb una enfiladeta de cinc minuts n’hi ha prou per arribar al privilegiat mirador que hi ha fent companyia al radar i al dòlmen.

El dòlmen i el radar del Puig d’Arques
Al mirador, encarat cap a les Medes i el Montgrí, en dia calitjós

Abans de sortir de la Bisbal, he fet un segon esmorzar en dues tandes: un croissant (excel·lent és poc) de can Torrent i un cafè amb llet al Drac, sota les Voltes. Com que el riu Daró encara mana als seus passos bisbalencs n’he sortit per la carretera de la Ganga i he avançat per la plana de la riera del Vilar. L’he travessada després del mas Saüc. Aquesta plana, de camps de cereals i esquitxada de masos vius al segle XXI, masos de pagès, masos on hi viuen propietaris, masos amb ramat i masos amb turisme rural. Masos de segona residència, també masos fortificats i d’altres ben oberts. Uns reformats, d’altres per reformar i alguns en plena transformació. Els camps en aquesta època, ben verds de cereals creixent o ben grocs de la colza ja florida fan de peu de foto dels pobles de Cruïlles, del monestir de Sant Miquel i de Madremanya. Lluny, i enfilat als boscos gavarrencs, el santuari dels Àngels, un altre far del paisatge gironí. Els últims masos vius abans d’entrar als boscos, son els del veïnat de les Rabioses i els deixo enrere creuant la riera d’en Rostei, la de Pastells i la del mas Mates. Per totes hi baixa aigua amb certa alegria per les meves orelles. Passat el pont de les Dobles enfilo per un dels molts accessos a can Mercader on comprovo amb llàstima i pena l’esfondrament de la paret principal per culpa de les últimes pluges. De les pluges i del robatori descarat de les pedres treballades que envoltaven portes i finestres. Una casa molt gran amb pou i una part, amb volta catalana que resisteix a tot. Les parets principals del mas son a punt de caure i en pocs anys, fa la pinta que tot serà un munt de pedres menjades per l’heura. Fa uns tres anys es va netejar l’entorn i es va descobrir la paret d’una bassa d’aigua que encara resta de peu. L’abandó de pannes de suro de la finca ara fa un any, ja va fer presagiar que les obres fetes, mínimes, van ser flor d’un any.

Can Mercader

Tinc el puig d’Arques a la vista. M’enfilo paral·lel a la riera del mas Mates i la creuo per anar a buscar el camí de la castanyeda de can Genoer i enlloc de passar-hi per sota, la creuo per arribar a la carena que em permetrà arribar al puig d’Arques, després de passar pel puig Gavarra. Els historiadors especialistes amb toponímia aquí tenen feina degut a la completa disparitat de noms de l’entorn, dades topogràfiques i alçades dels cims que hi ha a la cartografia i literatura existent. No lliga res. Al mirador hi faig un breu descans i encaro la tornada baixant per la pista anomenada la Directa, el Tobogan o la Directíssima, noms tots ells que li escauen. La pista em porta de pet a la carretera de la Ganga, que la creuo fent servir el GR fins can Mirameu, una altra ruïna per tot seguit arribar a la casa de colònies del Pou de Glaç. Una multitud de nens aprofiten el dia a les seves instal·lacions fent el que han de fer. Divertir-se i aprendre. Aprendre i divertir-se. Tant fa l’ordre, suposo. D’aquí a Sant Pol, on m’esperava la seva font d’aigua corrent, ha estat un moment, travessar la riera Marqueta i arribar a la Bisbal un altre. Sis hores i mitja caminant, passejant, arreglant xaragalls de corriols i gaudint del dia primaveral, una mica calitjós i sense que bufés cap vent.

Avui he tingut diversos acompanyants esporàdics. Moixons de tota mena tant a la plana com a bosc, ànecs coll-verd, una llebre fugint, un aligot planant, un esquirol trepant un pi, un senglar que no he vist però he sentit, sargantanes i un llangardaix, granotes i gripaus, dos corbs decidits i ombres ràpides al meu pas de falciots, orenetes i ballesters. Un avió de passatgers competia amb ells, lluny. El sol m’ha tocat braços, cara i clatell sense molestar, sense cremar. De tant en tant, em treia la gorra Kalenji perquè la closca em reclamava aire. Les mànigues pujades de la samarreta blava de poliester no han baixat en cap moment i els pantalons Ternua, han respost a la meva caminada primaveral. Als peus, mitjons de senderisme Aldi (right and left) i amb les botes Crispi, enllustrades amb greix impermeabilitzador, protectores d’humitats i torcedures i a la motxilla Ferrino, quatre coses per fer pes, no sigui dit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: