El santuari de la Mare de Déu dels Àngels

Popularment conegut com els Àngels, aquest santuari es troba al cim del Puig Alt, de 485m d’alçada sobre el nivell del mar. Les vistes en un dia clar son gegantines. A Llevant, tota la plana empordanesa i el Mediterrani banyant-la, al nord, els Pirineus amb el Canigó manant, a ponent, la Selva, el Gironès, la Garrotxa, el Ripollès i el massís del Montseny i al sud les onades de boscos de les Gavarres, el massís amb forma de mongeta. La gent hi arriba de pertot, principalment de Girona ciutat i amb vehicle privat. Motoristes, ciclistes i caminadors també hi fan parada al seu mirador o al seu bar-restaurant. Els més devots i alguns curiosos, entren a l’església d’estètica lletjota i entorn meravellós. Quan hi he arribat, per la banda de sant Martí Vell duia caminades cinc hores i mitja. L’entrepà i la poma que portava a la motxilla han estat acompanyats d’un refresc i un cafè amb llet.

La sortida de la Bisbal ha estat pel Daró remuntant-lo fins el pla de Banyeres. Cap al nord he vorejat el puig d’Arques (el de sant Sadurní) fins arribar a can Moratell. Seguint la forma de mongeta de les Gavarres en direcció noroest he travessat la carretera de Madremanya als Àngels, enfilant cap al puig de can Llavanera i seguint un corriol paral·lel a un límit de propietats. Aquest ĺímit està exageradament marcat amb senyals de pintura vermells en contrapartida d’altres límits de propietats, exageradament abandonats. La combinació de pistes per a cotxes, camins que he improvisat basant-me en l’orientació i corriols senyalitzats de rutes per caminar, m’han dut fins al santuari. El descans dinant de menys de mitja hora i ja tornava a moure les cames. La tornada a la Bisbal ha estat llarga però sense corriols ni travessa de valls. Més o menys carenejant he seguit la pista fins a trobar el camí asfaltat que porta a Montnegre, passant la vall del Rissec i amb les moles del Montigalar i el Montigalar petit a la meva esquerra. Després, el PR-C-99 m’ha dut a Monells i d’aquí, a la Bisbal, passant pel costat de l’abocador de Cruïlles.

El dia ha estat silenciós. L’absència de vent feia que sentís les motos d’enduro, les de carretera, fent plegades per la de santa Pellaia i avions que s’enlairaven o aterraven a l’aeroport. També les refilades de merles i mallerengues, crits de gaig i picades a la fusta dels picots. Rapinyaires com l’astor i la marcenca reclamaven i es feien notar. El pas cruixent dels meus passos i el vaivé de l’aigua de la meva cantimplora m’han acompanyat fins al final de la sortida d’avui de deu hores i quinze minuts, aprofitant que el dia ja es fa llarg. Avui, als meus peus anaven amb mitjons nous, senzills però amb un 40% de coolmax a la seva composició i les botes, eren les Bestard FF Pirenaica que han aguantat pols, fang, aigua de rieres i pedra solta. Els pantalons, uns quechua de cotó, vells i apedaçats a l’entrecuix. De samarreta, una de poliester, un jersei fi i una jaqueta polartec de Millet. Al cap, el sofert barret Kalenji.

El Daró, a l’alçada del molí d’en Ribes
Un terme de propietats de 1866
Arribant als Àngels

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: