A Mont-ras s’hi troba l’àrea de lleure de la pedrera de la Morena, una pedrera restaurada per a ús públic amb zona de barbacoes i tot. Quan la pedrera era activa es va foradar fins a trobar una beta d’aigua, que va inundar la pedrera deixant-la inútil per l’aprofitament de pedres. Primer abandonada i després restaurada ha estat el lloc més llunyà on he arribat avui. La decisió també ha anat acompanyada per l’excusa del llop atropellat a Mont-ras i que llastimosament, va morir.
Surto de la Bisbal per un paratge anomenat Negallops i em recorda un altre paratge proper: el rebolcall del Llop. Toponímia gavarrenca que ens recorda contínuament que el llop ha estat veí nostre tota la història excepte els últims 133 anys. El 1885, moria enverinat el penúltim llop de les Gavarres, a Cassà de la Selva. El 2018 l’últim, ara per ara a Mont-ras. Una entrada al massís des de la Bisbal és pel puig de Forques, el qual enfilo però no hi arribo. Decanto per corriols direcció Fonteta i oblidant el PR, pujo a la creu dels Frares. Pujant, baixant, travessant rieres com la del Jonquet i afluents seus passo per sota de can Vidal i arribo al coll de Tramuntana fent servir de guia la riera d’en Vidal. Segueixo per camins secundaris i corriols amb força humitat i em planto a la font de la Teula, restaurada perfectament el 1991, segons consta al capdamunt del doll, del qual hi raja aigua fresca que sense dubtar, n’empasso uns quants glops. D’aquí a la pedrera hi arribo passant per velles infrastructures de la pedrera, unes perilloses cates al terreny i per sota línies elèctriques que abasteixen d’electricitat la costa Brava. A la pedrera hi arribo per sobre.
No arribaré al poble perquè trobo el camí principal de Mont-ras a Fitor i torno cap a les Gavarres, aquest cop per pistes més amples i camins més fressats que pels que he arribat a la pedrera. Així, un cop passat el coll de la Boquera, passo per can Torroella, restaurada luxosament i tancada amb xiprer de tanca i malla cinegètica, trencant aquesta tradició de les cases de bosc i de pagès obertes fins a la porta, com les cases següents per on passo, cal Carrony, les granges del mas Petit i can Plaja que un cop passada gaudeixo visualment del forn de calç restaurat ja fa anys. Una mica més enllà, la ruta megalítica amb dolmens i cistes i amb múltiples termes de pedra treballada em serveix per gaudir de les vistes i pensar que a les Gavarres sempre hi ha hagut vida. Segurament, la pitjor època d’assentaments humans hagi estat la segona meitat del segle XX, en la qual l’abandonament de masos va ser constant. Arribo a l’entorn del Falguerar veient el mas Anguila de Fitor per sota la meva cota i la Bisbal, entre els arbres de parcel·les netes de sotabosc. Ara sí que trepitjo el puig de Forques i la Bisbal ja és a tocar.
Una volta de set hores i mitja amb el dia tapat i amb un vent de sud a cops molest. Avui, l’entrepà ha estat de fuet i formatge, he begut mig litre d’aigua de la cantimplora i els glops de la font de la Teula. Una barreta energètica de l’Aldi de postres i res més perquè m’esperaven un cafè i unes galetes a casa. Equipat amb samarreta de màniga llarga de poliester d’una cursa de Banyoles, la dessuadora McKinley amb la cremallera cordada fins dalt, com si fos una braga, la jaqueta de polartec, marca Millet, els pantalons Quechua de caminar, llargs i cada cop més destarotats de camals, cremallera i cinturó que se’m descorda, uns mitjons també Quechua a punt de ser jubilats, les botes Bestard Pirenaica FF i el barret Kalenji. La motxilla Ferrino de 30 litres poc plena i avui he portat un dels meus bastons. El Gipron, fet a Itàlia, com moltes de les marques de bastons.
MyFox, senderisme 
Deixa un comentari