Esglésies i més

Les campanes del convent i de l’església de la Bisbal han tocat el quart de nou gairebé a la vegada mentre ja era als afores de la ciutat. He posat el rumb cap a santa Pellaia. El més normal seria agafar la carretera de Cassà de la Selva, fer unes quantes corbes i arribar-hi en una estona avançant ciclistes. La carretera, només l’he creuada per agafar la pista que mena a Sant Mateu de Montnegre. Per arribar a santa Pellaia he remuntat el Daró passant per can Vilademarc i pujant per la vall del Ritort. No és feina fàcil. La teranyina de camins, pistes i corriols existents a les Gavarres sumat a un paisatge arbori molt semblant, fa de bon perdre’s, però amb l’ajuda de mapes i gps al mòbil tot es fa més fàcil.

La parròquia es veu mantinguda, no així la rectòria, abandonada i amb les finestres petades. Una pintada una mica trista, reclama que la rectòria és del poble. L’entorn està desbrossat i net però la sensació d’abandonament només queda una mica arreglada per la blavor del cel d’avui. Recordo que hi havia un bar on hi vaig entrar un cop. Tot i tenir una carretera a tocar, ja es veu que no va funcionar del tot.

Enfilo la pista cap a Sant Mateu de Montnegre però com que la intenció és anar direcció Santa Maria de Montnegre trenco pistes i camins fins arribar a can Serra i poder trobar un mas mig viu amb pou i un suro exemplar.

 

 

 

Can Serra té una particularitat que es dóna en alguns masos. És fronterer. Separa les comarques del Gironès i del Baix Empordà. Una estona abans he passat pel puig de les Bruixes on el propietari ha tancat una mena de barraca que abans era accessible. La vista des de aquest puig és gegantina i abarca moltes comarques, a part de les dues ja dites diria sense errar, que es veuen les restants comarques gironines i algunes de barcelonines.

Després de can Serra i veient Santa Maria de Montnegre i les quatre cases del seu entorn a l’horitzó gavarrenc m’he embolicat per la riera Boscana o un dels seus afluents saltant la serra de Bancells. A Montnegre, on hi ha l’ermita, el mas Oms i la resta de casetes és on he endrapat l’entrepà de llonganissa del Bonarea, la que li diuen de pagès. L’aigua de la cantimplora m’ha estovat els pensaments i he seguit la ruta direcció Monells pel PR, groc i blanc. Un tram, perquè abans d’arribar-hi he decantat a Sant Sadurní de l’Heura on he begut aigua de la font de la plaça. La font està situada sota un plàtan que li falta molt poc per ser espectacular. Despullat per l’hivern, l’arbre em deixava que mentre feia el traguinyol, el sol m’escalfés la closca.

He dit adéu a l’església i a l’ajuntament i ara pla, Sant Joan de Salelles, Sant Miquel de Cruïlles i l’església de Cruïlles amb la seva torre competidora amb alçada m’han ajudat a veure la torre Bisbal, final de la ruta d’avui. Vuit hores i un quart de caminada gairebé primaveral com més avançava la jornada. Una jornada on no he coincidit amb cap batuda de caçadors tot i trobar rastres seus com aquests que encara mai havia vist.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

A %d bloguers els agrada això: